MIQUEL CAMILLER: FILÒLEG (I DETECTIU)

Fa uns dies us vaig explicar que la G., una companya de feina enamorada de la novel·la negra, m'havia passat una llista interminable de llibres del ram. N'he llegit uns quants que xep i d'altres que he abandonat sense contemplacions (sóc així de dràstica, jo, amb els llibres que són infumables).

Ara bé, entre tot el seguit de títols i autors, n'hi ha un que val molt la pena: es tracta de Pau Vidal i les seves novel·les Aigua bruta i Fronts oberts. El seu protagonista és Miquel Camiller, un filòleg primmirat que es veu abocat a fer de detectiu i que tractarà amb tota mena de "catalanoparlants".

Si sou lletrafrerits, gaudireu molt de la lectura, no tant per la trama en si mateixa, sinó pels diàlegs que hi ha i pels monòlegs interiors que té el protagonista. Anireu passant pàgines amb un somriure còmplice al llavis.

Us el recomano!   

SALTAR DE LA HISTÒRIA: QUINA RÀBIA, EN GARGAMEL!...

Fa un parell de dies que he encetat el llibre L'accionista principal, de Petros Màrkaris. És la segona edició del llibre a Pagès Editors (Col·lecció Lo Marraco).
I estic mooooolt emprenyada!

M'emprenya tenir un bon llibre entre les mans i no poder gaudir-lo plenament! M'emprenya no poder submergir-m'hi i desaparèixer una estona entre línies i línies de trames que s'entrellacen perfectament! M'emprenya saltar de la ficció per motius aliens a la història!...

I tot plegat per què? Doncs perquè és ple de faltes. Només cal que us digui que, en el capítol 5 (de 7 pàgines a DIN-A5, aproximadament), he trobat uns 11 errors (i són faltes de tot tipus!)!

Mireu, us en faig cinc cèntims:

- A la pàgina 37, hi diu: "El vaixell està ancorat uns metres més enllà de la entrada [...]". (Aquí n'hi ha una de primària!)

- A la pàgina 39, hi diu: " –I ara, Stathakos! Tenen tres-cents ostatges retinguts al vaixell. Penses que tenim marge per collonades –l'Stathakos sí que ho pensava i per això calla– Això és Grècia, si badem ens cauran totes les responsabilitats a sobre i ens caurà el pèl. Ves a donar l'ordre pequè redactin el comunicat [...]. No l'entusiasma gens veure'm i es limita a un eixut «ah, ets aquí?» No m'immuto per la seva reacció [...]". (Aquí en tenim tres que déu n'hi doret!)

- A la pàgina 40, hi diu: "Cada vegada que gosàvem contradir-lo, ens amenaçava amb què el seu president recomanaria oficialment als ciutadans americans no viatjar a Grècia [...]". (Aquesta és de nivell C!)

- A la pàgina 42, hi diu: "El més probable és que es produís entre les dues i les tres de la matinada, quan la majoria dels passatgers dormia, perquè evitar trobar-se amb aldarulls ni resistència".  (Aquesta és d'haver-se passar la lectura de les galerades pel folre dels calçotets!)

I després de tot això em demano: on són els revisors d'originals i de galerades?!!... 

Entenc que el món editorial està en crisi i que s'ha de rascar d'on sigui. Però, com a lectora, em sento estafada: he pagat 20 euros per un llibre que, editorialment parlant, no s'ho mereix pas! És un nyap com una casa! 

He dit.

NOVEL·LA NEGRA A TUTIPLENI

Tinc una companya de feina, la G., que és una fan(àtica) de la novel·la negra (policíaca, social, d'assassats...). Però no us penseu que tot li sembla bé. No, i ara! Reconeix que s'ho empassa gairebé tot, però després és molt crítica.

Com que sap que m'agrada molt llegir, sempre m'anima perquè n'enceti algun del gènere i poder tenir algú amb qui discutir sobre el tema (a part de la trilogia de l'Stieg Larsson, que no li va agradar gens ni mica, la gent que conec no acostuma a llegir gaire cosa d'aquest gènere. Bé, no acostuma a llegir gairebé res...).

Doncs, precisament, ara farà una setmana que en vaig llegir un del ram i, vés per on, sembla que m'hi aficionaré. M'agrada veure com es resolen els enigmes i com s'expliquen les pulsions més primitives de l'ésser humà. 

Clarament, els escriptors d'aquest gènere són uns psicòlegs/psicoanalistes nats i uns mestres dels trencaclosques. Perquè tot sigui versemblant, ha de quadrar la trama al mil·límetre i s'ha de mostrar d'allò més bé per entendre els raonaments lògics o instintius dels personatges. (Fet i fet, els personatges són projeccions literàries de nosaltres mateixos, és a dir, que molts, en situacions similars, podríem ser capaços de fer tot allò que ens narren.)

Com he dit, m'ha enganxat tant, que li vaig demanar que me'n fes cinc cèntims, del gènere dins el mercat editorial en llengua catalana/castellana. I ababs-d'ahir em va venir amb una llista de 10 pàgines (!) (val a dir que escrites a mà i amb lletra grossa) amb llibres de tota mena i autors de totes les nacionalitats. Un luxe, vaja!

Doncs bé, ahir mateix, en sortir de la feina, vaig anar a la biblioteca i em vaig posar a remenar pels prestatges: Vázquez Montalbán, Jo Nesbo, Andreu Martín, Andrea Camilleri, Lorenzo Silva, Donna Leon, Henning Mankell, Petros Márkaris... Déu n'hi do el repertori que hi havia! D'altres temàtiques, de vegades m'ha costat més trobar-ne algun exemplar (comptant que la meva biblioteca és d'un poble relativament petit...). 

Potser és que hi ha molt d'aficionat al gènere! Us agrada la novel·la negra? N'heu llegit cap que recordeu amb especial "carinyu"?

ESTIU, RECORDS I LECTURES VARIADES

Arran d'un article a l'ara.cat, en què per només 10 euros (no arriba) t'ofereixen un llibre cada cap de setmana durant un mes, m'han vingut al cap les lectures estiuenques que he fet.

A casa dels pares no teníem gaire per gastar (amb quatre fills i poc a la butxaca, no vam anar mai de vacances) i, per descomptat, a diferència de molts companys de classe, no em premiaven els finals de cursos per haver-ho aprovat tot (i això que treia molt bones notes!).

Ara bé, la mare ha sigut sempre molt llesta i l'únic caprici que em permetia durant l'estiu era que llegís el que volgués. I, per a això, sí que hi havia via lliure per gastar! De manera que les vacances d'estiu s'omplien de lectures variades per passar els mesos de calor.

Anar a la llibreria els divendres al matí, acompanyada de la mare, que anava a la plaça, i remenar les prestatgeries de dalt a baix o anar amb un títol al cap i sortir de la botiga amb el volum a les mans és un dels records més dolços que guardo de la meva infantesa i joventut. Ara mateix, dels tresors que m'enduia de la llibreria, recordo especialment Els fills del bufador de vidre, de Maria Gripe, o la saga de J. R. Tolkien (Silmarilion inclòs!).

Amb el temps, aquell caprici que em permetia la mare als estius es va convertir en un costum al llarg de l'any que m'ha acompanyat fins avui i que, he de reconèixer, no puc abandonar per res del món. Gràcies, mama!

Suposo que tots heu fet lectures estiuenques (infantils, juvenils o adultes) que us han marcat. En recordeu algun amb especial carinyo?  

CABRÉ I EL BAGATGE LITERARI

Ahir vaig acabar de llegir Jo confesso. És un llibre llarg, intens, profund, de gran recorregut... Per mi, els llibres són com caminar o córrer: alguns són un esprint; d'altres, un seguit de salts d'obstacles; d'altres, una passejadeta lleugera... Jo confesso és una prova de resistència, la marató dels escrits.

En una entrevista, l'autor de Jo confesso diu que quan escriu sap que hi ha un compromís amb el que té sobre la taula, amb l'obra, la llengua i el llenguatge. Afegeix que quan escriu ho fa amb dues intencions: d'una banda, la consciència estilística i, de l'altra, la consciència de la pròpia mort. Conclou que és així perquè, per a ell, "la literatura no és un joc, m'hi va la vida". I ben bé ho sembla, atenent les últimes obres que ha presentat. 

Tot mirant enrere, m'adono que Jaume Cabré m'ha acompanyat al llarg de la meva vida, apareixent intermitentment amb L'ombra de l'eunuc (que reconec que em va costar molt d'entendre), després amb Les veus del Pamano i, ara, amb Jo confesso. I bé, què hi farem? Vista la recurrència, he de reconèixer que em fascina cada cop més. Confiteor. (Si teniu temps, feu un cop d'ull en aquesta entrevista que li han fet al programa Via Llibre.)

Ara bé, si faig memòria, em remunto als meus anys d'EGB (sí, sí, jo vaig fer l'EGB!) i Jaume Cabré hi torna a aparèixer. I és que jo no puc presumir d'haver llegit, durant la meva infantesa, els clàssics "clàssics" de la literatura infantil i juvenil. No vaig conèixer L'Illa del tresor o Robinson Crusoe fins molt més tard del que se suposaria que em tocava segons els entesos.

Els meus clàssics, els llibres que em van fer llegir de petita i que em van marcar, van ser uns altres. En recordo quatre amb especial "carinyu": L'Ingo i el drago, de Mira Lobe; El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas; 2 CV, de Gemma Lienas, i L'home de Sau, de Jaume Cabré. Un altre cop Cabré!

Quins són els vostres clàssics infantils? En recordeu algun d'especial?

COM UNES VACANCES

Heu anat mai de vacances a l'estranger enganxats a un llibre de prop de mil pàgines? Doncs jo sí, i em fa molta ràbia no poder traginar-lo a la bossa de mà perquè és massa gros!

Quan ho he fet algun cop, m'he hagut d'esperar al vespre per llegir-lo, perquè les espatlles, al segon dia, no em donaven permís per suportar cap més pes, a part de la cartera, el mòbil i la funda de les ulleres. En arribar a l'habitació, al vespre, com que estic cansada de ramblejar amunt i avall, se'm tanquen els ulls a la cinquena pàgina. I això em fa molta ràbia!

Així doncs, tot i que estic llegint Jo confesso, faré un petit parèntesi i el deixaré aparcat (amb un ai al cor que no m'aguanto!) per poder traginar-ne un de més petit. Acabo de tornar de la biblioteca amb un de l'Imma Monsó: Com unes vacances. Espero gaudir del llibre i dels quatre dies com unes vacances de veritat a la Ciutat Eterna.

EL NOM DEL RIU

Per les vacances de Nadal i en consonància amb el llibre que estic llegint (que recomano incondicionalment), vull regalar-vos aquest preciós article de Jaume Cabré, aparegut el 2007 al suplement Avui Cultura. Espero que en gaudiu d'allò més!

Riu Pamano

Els rius, a més de peixos, transporten misteris. I gràcies a l'art, rius genèrics se't transformen en rius absolutament reals com em passa amb el rierol de Die Schöne Müllerin de Wilhelm Müller passat per Franz Schubert, que puc descriure amb precisió malaltissa. Però hi ha misteris fluvials que tenim davant del nas i que no sabem que són misteris.

Quan vaig posar el títol de Les veus del Pamano a una novel·la meva, sabia que el nom de Pamano no diria res a ningú llevat dels habitants de la vall d'Àssua i, per contacte, la gent de Rialp i Sort. Potser a Tremp, ni en sabrien donar raó. I no diguem a Balaguer o als Alfacs.

Hi ha una explicació raonable d'aquesta ignorància. El riu de Pamano és un riu tímid, amagat, que neix de diversos rierols de la banda de llevant de la serra de Mainera al Montsent de Pallars, molts dels quals regalimen del tossal de Pamano i baixen per l'obaga de Pamano: el riu resultant, a mil set-cents metres d'altitud ja es diu riu de Pamano. És un nom rar, que sona més a brasiler o centreamericà. La seva etimologia és incerta tot i que està molt clar que és un nom preromà, cosa que explica la seva raresa a les nostres oïdes forçadament romàniques. Passa per sota de Llessui, Saurí i Bernui i aquí ja li diuen riu de Bernui i poc després, en passar per Altron, a mil metres d'altitud, es diu riu d'Altron. I quan es troba amb el Rialbo i el Caregue passa a dir-se riera de Sant Antoni i desemboca a la Noguera, a Rialp a uns 800 metres d'altitud, completament anònim i disfressat amb nom de sant. Una aventura de denominacions només en quinze quilòmetres mal comptats. Sembla lògic que cada poble bategi el riu segons els seus propis interessos.

Però si sortim de la Vall d'Àssua i mirem exemples de rius més cabalosos i llargs, veurem que les coses no van així: apareix el misteri. Com és que la Noguera es diu Noguera des que neix al Pla de Beret fins que mor al Segre? S'han possat d'acord tots els que viuen a la seva riba? I que tots els rius d'aquelles valls són Nogueres? (de Cardós, de la Vall Ferrera, de Tor…) Com és que la Garona, que neix a cent metres del naixement de la Noguera, a la partió d'aigües de l'Atlàntic i el Mediterrani, es diu Garona fins que mor a l'Atlàntic després d'un disbarat de quilòmetres?

Com és que el Danubi (dos mil vuit-cents quilòmetres de recorregut) té només un nom que varia lleument de contrada en contrada? Com és que nosaltres l'anomenem Danubi si no se'n diu? Aquesta resposta la tinc: perquè els romans en deien 'Danuvius'; el que no sé és per què en deien 'Danuvius'. El Danubi neix a prop del poble de Donaueschingen (tot i que els de Furtwangen asseguren que neix al seu terme) cosa que no explica que els alemanys en diguin Donau perquè el més segur és que el riu hagi donat nom al poble. Els eslovacs (Bratislava es mulla els peus al Danubi) i ucraïnesos en diuen Dunaj, els hongaresos, Duna; eslovens i búlgars, Dunav i els romanesos Dunarea. La meva pregunta és: com és que el ressò de Donau arriba a la Mar Negra? És que els peixos els expliquen a la gent que el riu es diu Donau i la gent l'adapta a la seva llengua? O els rius es bategen allà on desemboquen?

Pensem en les lleugueres adaptacions de l'Ebro/Ebre, el Duero i Douro i el Tajo i Tejo. Quina llengua, si el riu transita per diversos dominis lingüístics, acaba imposant el seu nom? Com s'imposa? A mastegots, com les llengües solen resoldre els seus espais vitals? Com és que el Roine es diu Ròse en provençal i en francès Rhône? Per què la similitud i per què les diferències?

A aquesta perplexitat, encara n'hi he d'afegir una altra si més no en els rius catalans: la tria del gènere gramatical del nom del riu. Per què diem la Muga però el Fluvià? Per què el Llobregat però la Tordera? Per què el Tec, però la Tet i en canvi el Ter? Per què les diverses Valires (d'Andorra i la Ribagorça), les Nogueres ja citades i en canvi, l'Onyar? El Xúquer (amb el nom castellanitzat en Júcar més amunt de Tous –o catalanitzat en Xúquer des de Tous?) El Millars (Mijares més endins). Són els qui hi viuen els qui els han batejat no sé encara amb quines lleis i els han dotat d'un gènere o altre.

Els antics veneraven els rius com a deïtats i els dedicaven sacerdots i temples perquè la presència d'aigua dolça a peu de muralla (al marge de les malvestats periòdiques) suposa riquesa constant.

Potser el portador dels misteris no és el riu sinó la llengua; perquè una llengua és un miracle de cohesió i coherència; el riu, ara que ja no és déu, indiferent als bateigs, es limita a portar aigua sovint contaminada.