REFRANYER CATALÀ: QUANTA SAVIESA!

Per sort, a la feina, tenim un munt d'obres de consulta que s'han anat recopilant al llarg de moooooolts anys de vaques grasses i no tant.

Ara mateix, tinc a les mans els Cinc mil refranys catalans i frass fetes, populars, un compendi publicat l'any 1966, de l'Editorial Millà. És un llibre bufonet, divertit de fullejar, que et treu un somriure dels llavis quan veus sintetitzada en deu o dotze mots la saviesa popular.

Aquesta obra té diferents apartats i un està dedicat a "El diner, els negocis i el treball". I diu (els subratllats són meus): 

"El diner, clau de tot i font de tot, com algú ha dit, té, així mateix, un lloc preeminent en l'aforística catalana. Són abundosos els refranys que a aquest poderós factor social fan referència. I en gairebé tots s'esmenta el diner com a força creadora, com a origen de béns, i també de mals. El diner, vist a través del refranyer de Catalunya, és un mitjà i no una finalitat. També les relacions comercials i industrials, i el treball, fonts de virtuts i d'energies, tenen copiosíssim refranyer. Aquest, en bona part, té un caire metafòric. Cal, però, saber-los llegir, els refranys sobre aquesta matèria. S'hi reflecteix la serietat, el seny, la formalitat en els tractes comercials, que caracteritzen els pactes entre la gent de la nostra terra. Són un compendi de moral i, a vegades, un advertiment seriós..."

Per això, i aprofinant el "mur" que ens hem trobat a Madrid i que haurem de saltar un dia o altre, voldria resumir la situació actual aprofitant alguns dels refranys que m'he trobat al llibre. 

Així doncs, podríem resumir-ho tot plegat en tres fases:

1. De reconeixement
- Als trenta anys vénen els desenganys

2. De presa de conciència

- Molts amiguets, però els comptes nets.

- Qui trenca, paga.

- D'on no n'hi ha no en pot rajar.

- A contes nous, baralles velles.

- El teu, meu, i el meu, meu.

- Qui t'ha enganyat un cop, t'enganyarà més si pot.
- Qui té dos i gasta tres, lladre és.
- Qui més hi posa, més hi perd.

3. De reacció
- Qui no s'arrisca no pisca. 
- Qui cerca, troba. 
- Qui s'arronsa no creix.

- Qui vulgui peix, que es mulli el cul.

Aix... quanta saviesa junta!

LA PURA REALITAT...

NOME LINGUAM PARANOIDE

- Català? 

- I ara! No, no, no...
- Valencià?
- Síiiiiiiiiiiiiiii. Xe!, però només a València, eh? Que fora es parla un altra cosa!

Imagino que aquesta deu ser la pel·lícula que es deuen muntar des del govern del País Valencià, els Fabres, Camps, Barberàs i companyia. I no els treus d'aquí ni que el Tribunal Suprem, que és l'últim esgraó estatal per garantir i avalar els suposats drets i llibertats institucionals, avali per quarantacinquena (45!) vegada que el català i el valencià són exactament el mateix (amb el matís dialectal, és clar!).

La Generalitat Valenciana (àlies PP valencià) va presentar un recurs de cassació contar la normativa que diu que el català i el valencià són el mateix. I què és un recurs de cassació? Doncs un recurs que es presenta davant d'un tribunal per denunciar que hi ha certes normes, lleis, ordres, decrets... que van en contra de la jurisdicció de l'Estat en què es desenvolupen. És a dir, que van venir els senyors del PP a picar a la porta del Tribunal a dir-los que no, senyors, que el català i el valencià són dues llengües diferents, i que Joanot Martorell i Ausiàs March són nostres, nostres i només nostres!

Aquesta paranoia lingüística que mostren no és més que el resultat d'una graaaaaaaaaaan incultura (i de moltes ganes de donar pel sac)!

FICCIÓ BIOGRÀFICA

Sembla mentida com de ràpid es pot instal·lar en la vida d'algú , d'una família, un fet que et trasbalsa el cos, el pensament i l'ànima. El pare és a l'hospital i em sento estranya.

La relació amb el pare sempre ha estat dolenta. Molt dolenta. Malauradament per la nena que vaig ser, no vaig rebre cap atenció, cap carícia que em mostrés que m'estimava, cap gest que m'indiqués que comptava amb el seu vistiplau, cap consell que m'ajudés a guiar-me pel difícil camí de la creixença, de nena a adolescent, d'adolescent a jove, de jove a dona, cap vesprada compartida de complicitats i històries, cap felicitació, molt bé, filla meva, me n'alegro tant!, cap celebració amb l'alegria al cor de veure que tot rutlla, que ens van bé les coses, que trobo el camí, pare, i sóc feliç amb la vida que m'estic contruint. 

La meva relació amb el meu pare és plena de frases amb cap, mai, enlloc, ningú, res... I silencis. Molts silencis.

Ara que està malalt a l'hospital, amb ensurts dia sí dia també, no puc evitar de mirar enrere, ben enrere i no tant, i de veure que ho ha fet realment malament. Em va portar al món i pensava que, amb un plat a taula, abric i cobrint les necessitats d'estudi que es marcaven fora de casa ja n'hi havia prou. 

Doncs ara es deu adonar que no és així. El miro i a dins tinc un sentiment contradictori: estic trista o és el trasbals familiar?, me l'estimo o és només l'estima d'haver viscut junts sota el mateix sostre gairebé 25 anys?, per què sóc incapaç de vessar una llàgrima?, ploraré quan no hi sigui o sentiré alleugeriment en dir adéu?

No sé si mai podré respondre a tot això. Només sé que ara el pare és a l'hospital i em sento estranya.