PAU I ESPIFIADES

Segons un article del diari ara.cat, el 95,21% dels alumnes que es van presentar a les PAU han aprovat. A més, es veu que el percentatge és un xic superior a l'any passat. Aquest ball de xifres ens pot fer pensar "ui, que bé, quin percentatge tan alt!", "ui, com en saben!", "ui, que ben preparats que accedeixen a la universitat!"... Res més enllà de tot això!

I és que, segons diu l'article, la mitjana dels aprovats va del 5,5 al 6,5. Això pot significar dues coses:

1. Que l'alumne treu bones notes en algunes matèries i en suspèn d'altres (de forma que la mitjana se li compensa).

2. Que l'alumne és d'aprovat raspat o de bé.

Si és el primer cas i la matèria amb bona nota correspon a l'especialitat de l'alumne, chapeau! Si és el segon, pot repercutir moltíssim en la carrera que esculli i en el seguiment i els resultats a classe. (I això us ho dic per experiència pròpia.)

A part dels resultats en cada matèria, m'agradaria ressaltar el fet que aquest aprovat no correspon a entregar un text óptim, sinó que només ha de respondre al que demana l'enunciat. Què vull dir amb això? Doncs que, si lliuren un text que respon correctament a la pregunta, però és farcit d'errades gramaticals (ortogràfiques, sintàctiques, etc.) i presenta  una disposició del text defectuosa (apartats, marges, paràgrafs, connectors, etc.): aprovat!

No sé com deu anar la cosa a les carreres de Ciències. Però, pel que fa a les d'Humanitats i Socials, tret d'alguns pocs casos que van sobre rodes, la resta d'alumnes s'expressa (tant oralment com per escrit) amb força dificultats. Per posar-vos un exemple extrem, fa una setmana vaig haver de revisar una prova en què un alumne corregia "erem" per "hérem".

Sí, ja sé que hem de mirar enrere, i que sempre ha passat això, i que quan estudiàvem no tothom ho feia tan bé com voldríem, i que ara els joves amb els sms no practiquen, i que es llegeix poc, i que després t'espaviles, i que..., i que...  Sí, ja tinc en compte els "i que...", però és que estem parlant de gent que estudia des dels 3 anys, que han fet estudis secundaris, que s'expressen amb la punta del dit gros del peu i que, tot i així, accedeixen a la universitat!

(llarg silenci per reflexionar)

Davant d'això, només puc preguntar-me: són adients els criteris que es fan servir  per evaluar els nostres alumnes?

ULLERES FUTURISTES

Us avanço un altre dels aspectes tractats durant el curs de màrqueting de què us parlava l'altre dia. El punt final de les jornades va acabar deixant la porta oberta a l'evolució de la web 3.0, és a dir, la relacionada amb les aplicacions mòbils.

I és que es veu que d'aquí a poc anirem tots amb ulleres i veurem el món com ens proposen els grans gegants tecnològics com Nokia o Google. (Si premeu aquí, podreu veure la proposta del primer i, si ho feu aquí, la del segon.)

La veritat és que fa una mica de por, perquè suposarà estar tot el día localitzable, no només per als de casa, sinó per a les empreses que controlin tot això. Si realment tot va per aquí, serà un canvi decisiu en la nostra manera de viure. I no sé si m'agradarà... ¿I a vosaltres?

ARAGONÈS ORIENTAL

La nomenclatura oficial de la llengua pròpia en els territoris de parla catalana ens duu de corcoll fa temps. Com sabeu, la picabaralla per la consideració de llengua o dialecte és una guerra declarada que ve de lluny. De beeeeeen lluny. I és que sembla que ens tinguin mania als catalans. Per què deu ser?

Per donar-vos quatre exemples força recents (històricament parlant, és clar!), hem de pensar en l'estatut d'autonomia del País Valencià. Allà l'any 1982 ja van establir que el valencià seria la seva llengua oficial, deixant de banda cap referència al català ni al que deien els lingüistes. Per què els havien de fer cas, si els polítics en saben un tou de tot plegat? Per reblar el clau, el 2006 van dir, a més, que el valencià era la llengua pròpia del territori (!). 

A les Illes Balears també n'hi ha per donar i per vendre. Tot i que la situació de reconeixement lingüístic és força millor que al País Valencià (els partits que hi han governat, fins i tot el PP, són força mallorquinistes i la idea de pertinença lingüística la tenien força clara), el nou govern de Bauzá vol capgirar-ho tot. En lloc de modificar l'estatut, preveient que tothom se'ls tiraria a sobre, prefereixen fer incursions puntuals. Fa un temps van carregar contra la llei de la funció pública, que relegava el català com a mèrit, i no com a requisit. I fa uns mesos contra la llengua d'escolarització.

I ara li toca a l'Aragó. Aquesta setmana el Govern de l'Aragó ha fet públic un esborrany d'un avantprojecte de llei per a l'ús, la protecció i la promoció de la llengua i les modalitats lingüístiques de la Franja (de Ponent, per a nosaltres; de Llevant o d'Aragó, per als aragonesos. Tot depèn des d'on es miri...). I aquí és on entra en joc novament el ball de noms a què tant estem acostumats: català, aragonès oriental, xapurriat...

Prou rebequeries! Ni català, ni valencià, ni aragonès oriental, ni res de res! Cavabà! Reprenguem la proposta de principis del segle XX, en què amb cavabà s'hi veuen representats les dues lletres inicials dels dialectes amb més pes demogràfic (ja ho diuen que la majoria és la dictadura de la minoria!). És una proposta força assenyada. Així doncs: ca-català, va-valencià, ba-balear. Però potser s'enfaden els valencians per anar segons... Vacabà? I els balears també ens poden fotre canya... Bavacà? Bacavà?... I què en diran de tot plegat els aragonesos? Com els encabim, per no ser excloents, sobiranistes ni separatistes?... 


S'accepten propostes.

NOU TRACTAT DE PUNTUACIÓ

Al llarg de la història de l'estudi de la llengua, han aparegut nombrosos tractats de puntuació. Tothom hi tenia alguna cosa a dir, alguna esmena a fer, algun apunt per afegir... I és que la puntuació permet dir moltes coses sense fer anar les paraules.

Gràcies a la puntuació, podem pronuciar de diverses maneres una mateixa frase escrita. No és el mateix Anem al cine?, que Anem al cine, que Anem al cine! o que Anem al cine?! Així mateix, ens ajuda a matisar el ritme que hi volem donar, afegint, canviant o eliminant signes. M'explico: puc escriure una mateixa oració fent servir signes diferents, amb la qual cosa, qui en coneix la finalitat de cada un es capaç de captar el missatge complet que vol transmetre l'autor del text:

En aquest marc històric els relats que són antics pretenen ser un homenatge sentit als setze mestres que es van incorporar a l'escola els anys 1934 i 1935, per tal que els seus noms sigun recordats i no caiguin en l'oblit.

En aquest marc històric, els relats que, són antics, pretenen ser un homenatge, sentit, als setze mestres que es van incorporar a l'escola els anys 1934 i 1935, per tal que els seus noms sigun recordats i no caiguin en l'oblit. 

 

En aquest marc històric, els relats que són antics pretenen ser un homenatge, sentit, als setze mestres que es van incorporar a l'escola els anys 1934 i 1935; per tal que els seus noms sigun recordats i no caiguin en l'oblit.

En aquest marc històric, els relats, que són antics, pretenen ser un homenatge, sentit, als setze mestres que es van incorporar a l'escola els anys 1934 i 1935; per tal que els seus noms sigun recordats, i no caiguin en l'oblit.

 

La lectura es totalment diferent en cada una de les quatre oracions. I la diferència la marquen, precisament, els signes de puntuació.

 

El que em sobta, però, avui en dia és que la gent (joves i grans, sense excepció) dubtin de la utilitat de la puntuació. Amb els anys que fa que m'arrossego per aules d'ensenyament per a adults (CPNL i universitat), tinc la sensació que són els cosins pobres de la llengua. Tothom els menysprea, els ignora, no en fa cas. Amb prou feines hi ha un tema sencer en un manual d'aprenentatge ben girbat dedicat als signes de puntuació (deixant de banda els tractats i manuals de puntuació o d'ortotipografia, que són obres especialitzades).

 

Ara bé, també cal apuntar que els signes de puntuació estan vivint una transformació. Són com l'au Fènix que reneix de les pròpies cendres. Qui no ha posat darrere un missatge un ;-) o un :-O? Els més joves (i no tan joves, ja) han fet servir uns signes que tenien al seu abast per donar matisos als missatges que enviaven, és a dir: en lloc de farcir el text de signes de puntuació, els han adaptat i ara els fan servir per acompanyar els missatges indicant un estat d'ànim.

 

Llàstima que ara les coses vagin tan ràpid i que els nostres signes de puntuació hagin passat ja per la cirurgia estètica! Els hem convertit en emoticones!

 

CABRÉ I EL BAGATGE LITERARI

Ahir vaig acabar de llegir Jo confesso. És un llibre llarg, intens, profund, de gran recorregut... Per mi, els llibres són com caminar o córrer: alguns són un esprint; d'altres, un seguit de salts d'obstacles; d'altres, una passejadeta lleugera... Jo confesso és una prova de resistència, la marató dels escrits.

En una entrevista, l'autor de Jo confesso diu que quan escriu sap que hi ha un compromís amb el que té sobre la taula, amb l'obra, la llengua i el llenguatge. Afegeix que quan escriu ho fa amb dues intencions: d'una banda, la consciència estilística i, de l'altra, la consciència de la pròpia mort. Conclou que és així perquè, per a ell, "la literatura no és un joc, m'hi va la vida". I ben bé ho sembla, atenent les últimes obres que ha presentat. 

Tot mirant enrere, m'adono que Jaume Cabré m'ha acompanyat al llarg de la meva vida, apareixent intermitentment amb L'ombra de l'eunuc (que reconec que em va costar molt d'entendre), després amb Les veus del Pamano i, ara, amb Jo confesso. I bé, què hi farem? Vista la recurrència, he de reconèixer que em fascina cada cop més. Confiteor. (Si teniu temps, feu un cop d'ull en aquesta entrevista que li han fet al programa Via Llibre.)

Ara bé, si faig memòria, em remunto als meus anys d'EGB (sí, sí, jo vaig fer l'EGB!) i Jaume Cabré hi torna a aparèixer. I és que jo no puc presumir d'haver llegit, durant la meva infantesa, els clàssics "clàssics" de la literatura infantil i juvenil. No vaig conèixer L'Illa del tresor o Robinson Crusoe fins molt més tard del que se suposaria que em tocava segons els entesos.

Els meus clàssics, els llibres que em van fer llegir de petita i que em van marcar, van ser uns altres. En recordo quatre amb especial "carinyu": L'Ingo i el drago, de Mira Lobe; El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribas; 2 CV, de Gemma Lienas, i L'home de Sau, de Jaume Cabré. Un altre cop Cabré!

Quins són els vostres clàssics infantils? En recordeu algun d'especial?

MÀRQUETING DIGITAL

Sabíeu que hi ha aplicacions per a web 2.0 que ens sincronitzen, fent servir el mateix text, les publicacions al blog, al Twitter i al Facebook? Sabíeu que podeu programar les piulades del Twitter sense haver de connectar-vos cada dia?

Sabíeu que hi ha una sèrie de pàgines en què s'indexen els webs mundials i s'estableixen uns rànquings d'importància per visites? Sabíeu que podeu analitzar el posicionament del vostre blog a la xarxa? Sabíeu que podeu incorporar una aplicació al vostre blog per analitzar les visites (percentatges, llocs, estona de la visita, pàgina de sortida de la visita...)?

Sabíeu que el video marketing encapçala les noves formes de vendre productes a la xarxa?  Sabíeu que podeu fer e-mailing (publitramesa electrònica, segons el TERMCAT) a partir d'un web i no arriscar-se que els servidors et considerin correu brossa?

Sabíeu que hi ha una aplicació que et permet adaptar el teu blog perquè es pugui veure bé pel mòbil? Sabíeu que...?

Divendres passat i ahir, dijous, vaig aprendre un tou de coses relacionades amb el màrqueting digital. Vaig assitir a un curs dirigit per la Montserrat Peñarroya, una eminència en aquests afers. Vaig quedar impressionada amb tot el que sabia i, sobretot, amb tot el que ens va ensenyar a fer anar.

En les properes entrades, us ensenyaré algunes de les aplicacions per a web 2.0 i web 3.0 que ens poden anar bé per millorar els nostres blogs i la resta  de webs, blogs i altres mandangues que estigueu fent anar. 

Avui, però, per fer un tastet, us animo que aneu a l'indexador de pàgines web mundial Alexa. Quan sigueu a dins, aneu a "Top Sites": aquí podreu veure el rànquing mundial de pàgines web més visitades. Moltes ja les coneixem; ara bé, n'hi ha algunes de xineses (baidu, qq i taobao) que déu n'hi do!

Després, podeu fer el mateix, però per països: només heu d'anar a "By Country" i clicar el que més ràbia us faci. A mi em feia molta ràbia Spain i vaig al·lucinar amb els webs que apareixen a partir de la posició 11 (si ho mireu després d'avui, 8 de juny de 2012, pot ser que hagi canviat). Perquè veieu la cultura futbolística i periodística del país...

"I per a què serveix Alexa?", us demanareu. Doncs per tenir presents quines són les pàgines web més importants dels països on volem obrir mercat i on hem de tenir "fitxa oberta" per ser els primers que trobin quan busquin "correccions Penedès" o "traduccions neerlandès", posem per cas. 

Trobar els nostres blogs o webs al capdamunt dels resultats de certes cerques ens permet saber si estem ben posicionats a la xarxa i, alhora, assegurar-nos d'estar ben visibles per als internautes que busquin el nostre servei. Això és força important. I, si no, penseu quantes vegades aneu als resultats que apareixen a la pàgina 2, 3, 4... del Google.

SARVANGASANA

M'agrada fer ioga: em fa sentir bé físicament i psicològicament, em calma, em relaxa, em desbloqueja, m'activa i estira la musculació (els que treballeu tot el dia asseguts ja sabeu de què parlo)... A més, aquest estat de confort físic i psíquic m'acompanya fins i tot quan no en faig.

Quan el practiques de tant en tant i tens en compte una cosa tan elemental com respirar "a consciència", instal·les en la teva vida el que s'anomena "estat de ioga", és a dir, que vas tot el dia amb un bon rotllo a sobre que no te l'acabes. Doncs així estic jo ara!

He de reconèixer, però, que, tot i practicar-lo físicament un cop per setmana, fa cosa d'un parell de mesos tenia tot el tema de la respiració abandonat. Estava massa capficada en temes de feina i em vaig descuidar de mi mateixa, i de retruc de la resta. (No sabeu com pot ser d'insuportable tenir algú al costat que constantment està encaboriat en temes que et creen mooooooolt de malestar. Parlo per experiència: jo sóc la de les cabòries!)

Un dia me'n vaig adonar i vaig dir "prou!, nena, que estàs acabant amb tu i la resta t'acabarà enviat a pastar". I vaig reprendre les respiracions, i vaig tornar a les sessions prenent-ne tota la consciència que cal, i vaig retrobar l'estat de ioga, i ara em trobo rebé.

Els que en feu ja ho sabeu tot això. Els que no n'heu fet mai, potser us semblarà una estupidesa o que us explico romanços. Als primers, om shanti; als segons, només us puc dir una cosa: proveu de fer ioga i veureu com (fins i tot el primer dia!) en sortiu "diferents". Feu-me confiança i ja veureu!


*Ah! Pels que no hi estigueu familiaritzats, el títol de l'entrada correspon al nom de la postura de ioga que més m'agrada. És la que veieu a la foto: en sànscrit, sarvangasana (o postura de l'espelma).