SALVITXADA/SALBITXADA

Fins fa ben poquet, he viscut a mig camí del Penedès i del Camp de Tarragona. Aquest segon, com és ben sabut, és bressol dels calçots i de les calçotades (tot i que ara en pots menjar fins i tot a Sevilla!). I, per tant, aquí la nomenclatura que s'hi relaciona és coneguda de tots.

Per mi (i pel gruix de mortals que hem crescut a la zona), la salsa que acompanya els calçots és la salsa romesco (diferent de la del xató, un plat típic penedesenc, que en diem salsa arromescada).

Doncs bé, avui la P., la meva companya de feina, ha portat, com cada any, el calendari d'Òmnium Cultural (hi treballa a les tardes des de fa molts anys). És un calendari amb molts dibuixets i una explicació a banda del que és típic cada mes. I cada any canvien la temàtica: per exemple, l'any passat van centrar-se en les festes populars i, enguany, en les menges típiques. És força interessant i, per descomptat, és l'únic moment que "llegeixo un calendari": me'l miro i me'l remiro, perquè després només em fixaré en les xifres i prou.

El cas és que, quan he arribat al febrer, he ensopegat amb una paraula ben curiosa: salvitxada. Al text hi deia: "Des del febrer i fins al mes d'abril podem gaudir, a l'aire lliure o a casa, d'aquesta ceba dolça feta al caliu i sucada amb la seva característica salsa, la salvitxada, una varietat de la salsa romesco".

No l'havia sentit mai, aquest mot, i la meva companya tampoc (que és més gran que jo i que té una memòria prodigiosa per als mots populars). Com a bones freakies de la llengua, el primer que hem fet és anar al diccionari de l'Enciclopèdia, i res. Després, a l'Alcover Moll, i res de res. Finalment, hem anat a parar al Termcat i, vet-ho aquí, sortia com a salvitxada i salbitxada.

Hem quedat paradíssimes i no sabíem d'on havien tret, aquests de can fanga, aquesta paraulota. El cas és que, tot i discrepar amb el nom i la definició (aquí fem la salsa sense bitxo), hem fet una nova descoberta: bitxo es pot escriure tant amb be alta com amb ve baixa (vitxo)!!! Per això la doble denominació (salbitxada/salvitxada).

Aix, què faríem sense aquestes descobertes! Són la "salsa" de la vida d'un lingüista... ;)

KEEP CALM...

SOLSONA I EL RODAMOTS

Fa molt de temps que estic subscrita al RodaMots, un butlletí que envia un missatge diari (en el meu cas per correu electrònic), en què es presenta una paraula o una expressió en català. T'expliquen el significat, d'on prové i el situen en un context determinat (normalment, obres literàries d'autors de renom). 

Aquesta setmana li ha tocat el torn a l'escriptor Ramon Solsona; concretament, al seu llibre L'home de la maleta. I és que el RodaMots està fent un recull setmanal de cinc paraules i expressions ben nostrades. Però amb la particularitat que no surten recollides en cap diccionari. 

I el cas és que el llibre del Ramon Solsona és interessant precisament per això, perquè fa servir un català poc "burocratès" o "tevetresenc" (com diria el Miquel Camiller del Pau Vidal) i ben col·loquial.

L'expressió d'ahir va ser amb sense: "El cafè el vols amb sucre o amb sense?" Qui no ho ha dit mai, això? O qui no ha sentit mai l'expressió "amb sense aturador"? (eh, senyor Clos?).

Avui tocava fer un baldeio, una expressió provinent del castellà (baldeo), tan arrelada que ja ni t'ho planteges. I és que el Joan Sales ja ho deia: "El català és aquesta llengua que parlem, i tot allò que diem; mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit".

PEPE RUBIANES: EL GRAN VISIONARI

Aquí teniu una gran veritat del visionari Pepe Rubianes. El trobem a faltar...

MIQUEL CAMILLER: FILÒLEG (I DETECTIU)

Fa uns dies us vaig explicar que la G., una companya de feina enamorada de la novel·la negra, m'havia passat una llista interminable de llibres del ram. N'he llegit uns quants que xep i d'altres que he abandonat sense contemplacions (sóc així de dràstica, jo, amb els llibres que són infumables).

Ara bé, entre tot el seguit de títols i autors, n'hi ha un que val molt la pena: es tracta de Pau Vidal i les seves novel·les Aigua bruta i Fronts oberts. El seu protagonista és Miquel Camiller, un filòleg primmirat que es veu abocat a fer de detectiu i que tractarà amb tota mena de "catalanoparlants".

Si sou lletrafrerits, gaudireu molt de la lectura, no tant per la trama en si mateixa, sinó pels diàlegs que hi ha i pels monòlegs interiors que té el protagonista. Anireu passant pàgines amb un somriure còmplice al llavis.

Us el recomano!   

GUAITA TU!

Avui som 21 de novembre de 2012. No ens diria res si no ho escriguéssim en format reduït, és a dir, 21/11/12 o 21-11-12. Què hi tenim? Un capicua. 

Segons el GDLC, un capicua és 'el nombre que no s'alteraria posant la primera xifra en l'últim lloc, la segona en el penúltim, i així successivament'. Així és com penso que tots concebem aquest fenomen. Tot i així, l'Alcover-Moll diu que un capicua és, a més, el 'nombre que comença i acaba amb la mateixa xifra'. Curiós... 

Capicua és un mot ben nostrat que hem exportat al castellà (capicúa) i al portuguès (capicua). La resta d'idiomes que he pogut consultar per la xarxa fan servir el mot palíndrom com a base per referir-s'hi: Zahlenpalindrom/Palindromzahlen (en alemnay), palindromic number (en anglès), nombre palindrome (en francès), numero palindromo (en italià), Palindromik sayi (en turc), Palindromtall (en noruec)...

Com a curiositat, heu de saber que la propera data capicua per al 2013 serà el 31 de novembre de 2013 (31/11/13*).

*Ara bé, si escrivim el mes sense el zero (01 per al gener, 02 per al febrer...), seran capicues altres dies 31 del 2013, en concret: gener, març, maig, juliol i agost.

DO DE LLENGÜES (2)

Aquests dies, remenant per la xarxa, he descobert una pàgina del CPNL Sabadell en què es presenten 20 contes de diferents països en les seves respectives llengües (francès, wolof, àrab, basc, portuguès, castellà, quítxua...) i la seva traducció en català. 

És força interessant perquè els contes es poden llegir i escoltar. A més, hi ha un apartat en què es presenten les diferents llengües i que remet a un dels apartats de Linguamón (que ja vam veure en una altra entrada). 

Aquests contes tenien una primera finalitat pedagògica, és a dir, treballar la diversitat cultural als centre educatius de la zona del Vallès. Tot i així, com que els contes són a la xarxa, a l'abast de tothom, els podem fer servir per al que vulguem: per aprendre noves històries, per escoltar les llengües que coneixem, per saber com sonen idiomes dels quals només hem vist el nom escrit en un paper...

En el meu cas, per Nadal, en penso regalar un a una amiga que tinc que parla quítxua i que està aprenent català. Crec que li farà molta il·lusió!

CRITERIS DEL DOGC

L'Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions (EADOP) acaba de publicar els Criteris d'elaboració de documents per al DOGC.

L'EADOP és l'ens que s'encarrega de l'edició, tant en català com en castellà, dels documents del DOCG, que, d'altra banda, redacta i revisa, tant lingüísticament com legalment, un altre departament. (Malgrat aquesta diferenciació, que fan expressa a la "Introducció", els Criteris inclouen aspectes ortotipogràfics i lingüístics.) 

 

Així doncs, de cara a efectes normatius, cal considerar els Criteris de l'EADOP com un document "oficial" en matèria de consulta ortotipogràfica, ja que depèn directament de la Generalitat de Catalunya (així com la Secretaria de Política Lingüística o el Consorci per a la Normalització Lingüística).

Hi he fet un cop d'ull ràpid i no hi ha gaires novetats quant als criteris generals inclosos al Manual d'estil (de Mestres et al.) o a l'Ortotipografia (de Solà i Pujol), dos sanctum sanctorums de la matèria. Tot i així, suposa un pas més endavant per a la fixació unívoca de diversos criteris que de vegades ballen segons el llibre que consultem.

Aquestes novetats sempre són benvingudes.

SALTAR DE LA HISTÒRIA: QUINA RÀBIA, EN GARGAMEL!...

Fa un parell de dies que he encetat el llibre L'accionista principal, de Petros Màrkaris. És la segona edició del llibre a Pagès Editors (Col·lecció Lo Marraco).
I estic mooooolt emprenyada!

M'emprenya tenir un bon llibre entre les mans i no poder gaudir-lo plenament! M'emprenya no poder submergir-m'hi i desaparèixer una estona entre línies i línies de trames que s'entrellacen perfectament! M'emprenya saltar de la ficció per motius aliens a la història!...

I tot plegat per què? Doncs perquè és ple de faltes. Només cal que us digui que, en el capítol 5 (de 7 pàgines a DIN-A5, aproximadament), he trobat uns 11 errors (i són faltes de tot tipus!)!

Mireu, us en faig cinc cèntims:

- A la pàgina 37, hi diu: "El vaixell està ancorat uns metres més enllà de la entrada [...]". (Aquí n'hi ha una de primària!)

- A la pàgina 39, hi diu: " –I ara, Stathakos! Tenen tres-cents ostatges retinguts al vaixell. Penses que tenim marge per collonades –l'Stathakos sí que ho pensava i per això calla– Això és Grècia, si badem ens cauran totes les responsabilitats a sobre i ens caurà el pèl. Ves a donar l'ordre pequè redactin el comunicat [...]. No l'entusiasma gens veure'm i es limita a un eixut «ah, ets aquí?» No m'immuto per la seva reacció [...]". (Aquí en tenim tres que déu n'hi doret!)

- A la pàgina 40, hi diu: "Cada vegada que gosàvem contradir-lo, ens amenaçava amb què el seu president recomanaria oficialment als ciutadans americans no viatjar a Grècia [...]". (Aquesta és de nivell C!)

- A la pàgina 42, hi diu: "El més probable és que es produís entre les dues i les tres de la matinada, quan la majoria dels passatgers dormia, perquè evitar trobar-se amb aldarulls ni resistència".  (Aquesta és d'haver-se passar la lectura de les galerades pel folre dels calçotets!)

I després de tot això em demano: on són els revisors d'originals i de galerades?!!... 

Entenc que el món editorial està en crisi i que s'ha de rascar d'on sigui. Però, com a lectora, em sento estafada: he pagat 20 euros per un llibre que, editorialment parlant, no s'ho mereix pas! És un nyap com una casa! 

He dit.

500 RAONS PER PARLAR CATALÀ*

Raó 195:

La segona o tercera generació nostra, com ara fan els néts dels andalusos, defensaran el país -que serà el seu-, amb tot el que això implica, i per tant, també amb llengua.

Mohamed Halhoul

Portaveu del Consell Islàmic de Catalunya

*De David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 63).

DO DE LLENGÜES

Fins l'any passat, Catalunya Ràdio, amb la col·laboració de Linguamón, emetia un cop per setmana una capsuleta informativa sobre una de les 6.000 llengües que encara es parlen al món. (Encara no sé per què van deixar d'emetre'l; deuen ser coses de la crisi...)

Cada capsuleta dura molt poquet, uns 5 minuts, i té diferents apartats: adscripció a una família, llocs on es parla, oficialitat, aspectes curiosos... Podeu consultar-les totes aquí. Hi trobareu llengües que ens són properes (com el francès, el neerlandès, l'alemany o l'italià) i d'altres que no tant (com ara el friülià, el maorí, el zapoteca o el ioruba).

UNA ALTRA DE CASTELLÀ SÍ, CASTELLÀ NO

Dissabte passat van entrevistar al professor Juan Carlos Moreno Cabrera al diari Ara.

Us transcric l'entrevista, ja que, si la voleu llegir directament del diari, heu de registrar-vos-hi (i potser és massa merder). 

Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. En els seus llibres desmunta els mites del nacionalisme espanyol sobre el castellà, per exemple la idea que és una "llengua comuna". És dels pocs espanyols favorables a la independència de Catalunya sempre que es prioritzin els interessos de la població per sobre del gran poder financer i de la UE. 

Ningú per conèixer millor el nacionalisme lingüístic espanyol que un madrileny com Juan Carlos Moreno Cabrera, un lingüista que conjuntament amb Montserrat Alberte i Silvia Senz ha elaborat un document de treball sobre quina hauria de ser la gestió del castellà en el marc d'una Catalunya independent. Ell, que és especialista en nacionalisme lingüístic espanyol, considera que la clau és mirar cap a Hispanoamèrica. 

Què passaria amb el castellà a Catalunya en cas d'independència?

Precisament en el document advertim que seria un gran error que el castellà fos llengua oficial perquè això seria utilitzat en contra del català, seria una amenaça contínua. Tot i així, s'hauria de mantenir el castellà dins la planificació lingüística amb l'objectiu de projectar una visió de l'idioma més americà i menys espanyol. No es pot deixar el castellà només en mans d'Espanya. 

¿Està proposant un catalanisme hispanista?

Sí, exacte. Catalunya s'hauria d'abocar a Hispanoamèrica i competir amb Espanya amb una visió diferent de l'idioma. El nou estat català no pot deixar el castellà en mans dels espanyolistes, l'ha d'utilitzar en benefici propi. El castellà no desapareixerà de Catalunya, per tant crec que això és el més intel·ligent. Això seria un desafiament brutal a la visió centralista de Madrid, a aquest nou panhispanisme que impulsen amb voluntat de colonització econòmica. 

¿Hauríem de defensar un castellà menys monolític que el de la RAE?

Sí, s'hauria de fer una gestió del castellà des d'una perspectiva internacionalista i no centralista. Perquè si no es fa això, apareixeran grupuscles que presentaran el castellà com una llengua oprimida amb l'ajuda del govern espanyol. 

Com es viu a Madrid el procés que s'ha obert a Catalunya?

El que no s'entén és que aquesta demanda no ve d'ara, que Catalunya és una nació i reivindica el seu dret a l'autodeterminació, que per cert era un principi que l'esquerra defensava fins a la Transició. No és una explosió purament emocional relacionada amb la crisi. 

Espanya sí que és una nació i té 3.000 anys, segons Esperanza Aguirre...

Aquesta afirmació demostra la manipulació de la història que fa el nacionalisme espanyol. Per a ells hi ha una història verdadera, la d'una Espanya imaginària que es remunta als celtibers. Tota nació crea els seus mites per justificar el present, això també passa a Catalunya i el País Basc. El que no val és dir que els meus mites són els de veritat i els dels altres són falsos. 

Però aquests mites interfereixen en la ciència històrica...

Sí, i trobes que molts historiadors espanyolistes justifiquen els mites espanyols, igual que molts economistes justifiquen el sistema capitalista com l'únic possible. La ciència social està al servei del poder. Si un científic social et diu que no té ideologia ja és sospitós. 

Això en el cas de la llengua és molt acusat.

Sí perquè s'intenten vendre afirmacions aparentment objectives que en el fons són pura ideologia. Per exemple, en el cas del castellà el concepte de llengua comuna, o que el castellà és una de les llengües més homogènies del món. I la gent no és capaç de veure la manipulació que hi ha al darrere. 

El ministre José Ignacio Wert creu que s'ha d'espanyolitzar els nens catalans...

Quan es parla d'espanyolitzar el que s'està dient és que no s'accepta que el Parlament català pugui decidir com s'eduquen els nens catalans. El model educatiu català ha estat adoptat de manera democràtica, però el govern central no ho admet perquè considera que el poble català no té aquesta potestat. És més, considera que el poble català no existeix. El nacionalisme espanyol no admet que existeixi un poble català sobirà, sinó que forma part del poble espanyol. Jo sóc espanyol, però una nació que es defineix negant altres grups... aquesta condició jo no la vull. 

I quina sortida hi ha?

La que s'està portant a terme, o sigui, dir-li a Espanya que encara que ella no reconegui aquest dret, Catalunya sí que el té. I els catalans han de decidir quin estatus volen tenir i quina relació amb Espanya. 

A vostè el deuen mirar malament a Madrid perquè diu aquestes coses...

És que jo a Madrid em dedico a escriure i llegir, no tinc gaires altaveus. Però fan una lectura errònia. No entenen que això ve de lluny i que la gent no es fa independentista d'un dia per l'altre. Encara es pensen que és una obcecació puntual perquè no es vol pagar a Espanya. Ignoren el que és fonamental: que a Catalunya sempre ha persistit la idea que són una nació. 

La diferència és que abans es pensava que amb Espanya hi podia haver certa entesa...

Sí però la sentència de l'Estatut va deixar clar que Catalunya no és una nació, i això sumat a les actituds dels governs del PP i del PSOE ha fet que el poble català s'hagi adonat d'una cosa que és una obvietat per mi: que la idea que Catalunya és una nació és incompatible amb el concepte d'Espanya que té el nacionalisme espanyol. 

¿I existeix un concepte d'Espanya alternatiu?

Esclar. Jo estic a favor d'una Espanya que respecti el dret a l'autodeterminació, i com que la meva ideologia és marxista-revolucionària estic a favor d'una unió de repúbliques socialistes de la península Ibèrica. 

Inclòs Portugal?

I tant. A més, ara estem veient que el poble portuguès, el poble castellà, el poble basc i el poble català s'estan mobilitzant contra la dictadura del capital financer. 

¿Resulta simptomàtic que per trobar una veu a Madrid a favor de la independència de

Catalunya calgui anar fins a l'extrema esquerra minoritària?
Jo no em sento tan minoritari ara. Què diu la gent? Que el deute no l'hem de pagar nosaltres i que cal acabar amb la dictadura financera. 

Però la independència de Catalunya seria un cataclisme per al nacionalisme espanyol...

Seria una tragèdia. 

¿Hi hauria una campanya anti- catalana?

Ara ja s'està intentant presentar la demanda del dret a l'autodeterminació com una mostra d'insolidaritat dels catalans respecte a la resta d'espanyols. 

Què en pensa d'Artur Mas?

Que no és independentista de veritat, perquè, si no, hauria actuat així des d'un primer moment. El que sí que és independentista és el poble català. En la meva opinió, Mas pot portar Catalunya al desastre, és a dir, a no aconseguir la independència i a enfonsar-se més en la crisi si no s'enfronta al poder financer. Què està per sobre? ¿Pagar el deute o la independència de Catalunya? ¿O voleu la independència per continuar sota la dictadura de la Unió Europea? 

Cal sortir de la UE llavors?

No, el que cal és lluitar-hi des de dins. Jo estic en contra de la política que està aplicant la UE i que és contrària als interessos dels seus ciutadans, no de la UE. No hem de caure en aquesta trampa. Es pot canviar Europa des de dins, amb una revolució que ja està en marxa.

 

CASTELLÀ SÍ, CASTELLÀ NO

Al correu de la feina estic inscrita a l'InfoMigjorn. No sé si el coneixeu, però, perquè us en feu una idea, és una butlletí que arriba quatre dies per setmana i que conté un seguit d'articles, entrevistes, ressenyes de llibres, informacions sobre conferències, seminaris, cursos...

Doncs bé, en l'InfoMigjorn de dijous passat hi havia inclòs un article sobre el professor de la UAM Juan Carlos Moreno Cabrera (ja n'he parlat algun cop aquí) i les filòlogues Silvia Senz i Montserrat Alberte en què es parlava de la gestió del castellà en un suposat marc d'una Catalunya independent.

Jo sóc catalana filla d'immigrants (tant el pare com la mare) i el que vaig llegir en l'article em va tocar molt de prop. A més, em va semblar força interessant. Per això, no puc estar-me de compartir-ho aquí amb vosaltres. 

Bàsicament (moooolt bàsicament), es pot resumir la qüestió en tres punts:

1- No cooficialitzar el castellà perquè no faci perillar el català i l'aranès (tal com està passant ara).

2- Mantenir el castellà en l'ensenyament (amb una visió àmplia, no només d'Espanya, sinó sobretot dels països d'ultramar) i adoptar-lo com a eina per establir relacions diplomàtiques i d'intercanvi amb l'Amèrica Llatina (que suposa el 90% del mercat castellanoparlant).

3- Promoure l'estudi de l'evolució del castellà en territori català, i fer conèixer i legitimar les formes pròpies (és a dir, que, si aquí diem paleta, lampista i parada, no haguem de dir "normativament", albañil, fontanero/electricista i puesto, quan no s'ha fet mai!).*

En l'article, a més, es facilitava un enllaç en pdf en què s'anunciava la formació d'un futur grup de treball sobre aquest tema. El pdf dóna quatre pinzellades sobre com s'hauria d'enfocar la qüestió lingüística en un suposat marc d'una Catalunya independent. Llegiu-lo aquí.

Penso que tot plegat és moooolt interessant perquè suposa, si més no, un primer plantejament seriós, un punt de partida, a l'hora de decidir sobre les llengües del territori.

Apa, bona lectura! 

* Segons el meu parer, els punts 1 i 3 poden contradir-se en certa manera, ja que, si fem "legitimar les formes pròpies" del castellà a Catalunya, potser també es podria fer cooficial. Però, bé, ara això són figues d'un altre paner!

NOVEL·LA NEGRA A TUTIPLENI

Tinc una companya de feina, la G., que és una fan(àtica) de la novel·la negra (policíaca, social, d'assassats...). Però no us penseu que tot li sembla bé. No, i ara! Reconeix que s'ho empassa gairebé tot, però després és molt crítica.

Com que sap que m'agrada molt llegir, sempre m'anima perquè n'enceti algun del gènere i poder tenir algú amb qui discutir sobre el tema (a part de la trilogia de l'Stieg Larsson, que no li va agradar gens ni mica, la gent que conec no acostuma a llegir gaire cosa d'aquest gènere. Bé, no acostuma a llegir gairebé res...).

Doncs, precisament, ara farà una setmana que en vaig llegir un del ram i, vés per on, sembla que m'hi aficionaré. M'agrada veure com es resolen els enigmes i com s'expliquen les pulsions més primitives de l'ésser humà. 

Clarament, els escriptors d'aquest gènere són uns psicòlegs/psicoanalistes nats i uns mestres dels trencaclosques. Perquè tot sigui versemblant, ha de quadrar la trama al mil·límetre i s'ha de mostrar d'allò més bé per entendre els raonaments lògics o instintius dels personatges. (Fet i fet, els personatges són projeccions literàries de nosaltres mateixos, és a dir, que molts, en situacions similars, podríem ser capaços de fer tot allò que ens narren.)

Com he dit, m'ha enganxat tant, que li vaig demanar que me'n fes cinc cèntims, del gènere dins el mercat editorial en llengua catalana/castellana. I ababs-d'ahir em va venir amb una llista de 10 pàgines (!) (val a dir que escrites a mà i amb lletra grossa) amb llibres de tota mena i autors de totes les nacionalitats. Un luxe, vaja!

Doncs bé, ahir mateix, en sortir de la feina, vaig anar a la biblioteca i em vaig posar a remenar pels prestatges: Vázquez Montalbán, Jo Nesbo, Andreu Martín, Andrea Camilleri, Lorenzo Silva, Donna Leon, Henning Mankell, Petros Márkaris... Déu n'hi do el repertori que hi havia! D'altres temàtiques, de vegades m'ha costat més trobar-ne algun exemplar (comptant que la meva biblioteca és d'un poble relativament petit...). 

Potser és que hi ha molt d'aficionat al gènere! Us agrada la novel·la negra? N'heu llegit cap que recordeu amb especial "carinyu"?

CANSADA D'ESCALFAR LA CADIRA

Avui ha estat un d'aquells dies en què una es cansa d'haver d'escalfar la cadira a la feina sense tenir res per fer pel simple fet d'omplir les hores que em toquen. 

Ja sé que això és el que té la feina d'assalariat en aquest país. El contracte que vaig firmar en el seu moment ja ho estipulava, això.

Ara bé: no ens enganyarem que és una tocada de co... haver d'estar unes hores davant de l'ordinador sense res per fer, quan altres dies vas de bòlit per poder acabar relativament a l'hora (perquè, evidentment, no et paguen les hores extres).

Bé, encara hem d'aprendre molt dels nostres veïns de dalt!... Aix, quines misèries!

REFRANYER CATALÀ: QUANTA SAVIESA!

Per sort, a la feina, tenim un munt d'obres de consulta que s'han anat recopilant al llarg de moooooolts anys de vaques grasses i no tant.

Ara mateix, tinc a les mans els Cinc mil refranys catalans i frass fetes, populars, un compendi publicat l'any 1966, de l'Editorial Millà. És un llibre bufonet, divertit de fullejar, que et treu un somriure dels llavis quan veus sintetitzada en deu o dotze mots la saviesa popular.

Aquesta obra té diferents apartats i un està dedicat a "El diner, els negocis i el treball". I diu (els subratllats són meus): 

"El diner, clau de tot i font de tot, com algú ha dit, té, així mateix, un lloc preeminent en l'aforística catalana. Són abundosos els refranys que a aquest poderós factor social fan referència. I en gairebé tots s'esmenta el diner com a força creadora, com a origen de béns, i també de mals. El diner, vist a través del refranyer de Catalunya, és un mitjà i no una finalitat. També les relacions comercials i industrials, i el treball, fonts de virtuts i d'energies, tenen copiosíssim refranyer. Aquest, en bona part, té un caire metafòric. Cal, però, saber-los llegir, els refranys sobre aquesta matèria. S'hi reflecteix la serietat, el seny, la formalitat en els tractes comercials, que caracteritzen els pactes entre la gent de la nostra terra. Són un compendi de moral i, a vegades, un advertiment seriós..."

Per això, i aprofinant el "mur" que ens hem trobat a Madrid i que haurem de saltar un dia o altre, voldria resumir la situació actual aprofitant alguns dels refranys que m'he trobat al llibre. 

Així doncs, podríem resumir-ho tot plegat en tres fases:

1. De reconeixement
- Als trenta anys vénen els desenganys

2. De presa de conciència

- Molts amiguets, però els comptes nets.

- Qui trenca, paga.

- D'on no n'hi ha no en pot rajar.

- A contes nous, baralles velles.

- El teu, meu, i el meu, meu.

- Qui t'ha enganyat un cop, t'enganyarà més si pot.
- Qui té dos i gasta tres, lladre és.
- Qui més hi posa, més hi perd.

3. De reacció
- Qui no s'arrisca no pisca. 
- Qui cerca, troba. 
- Qui s'arronsa no creix.

- Qui vulgui peix, que es mulli el cul.

Aix... quanta saviesa junta!

LA PURA REALITAT...

NOME LINGUAM PARANOIDE

- Català? 

- I ara! No, no, no...
- Valencià?
- Síiiiiiiiiiiiiiii. Xe!, però només a València, eh? Que fora es parla un altra cosa!

Imagino que aquesta deu ser la pel·lícula que es deuen muntar des del govern del País Valencià, els Fabres, Camps, Barberàs i companyia. I no els treus d'aquí ni que el Tribunal Suprem, que és l'últim esgraó estatal per garantir i avalar els suposats drets i llibertats institucionals, avali per quarantacinquena (45!) vegada que el català i el valencià són exactament el mateix (amb el matís dialectal, és clar!).

La Generalitat Valenciana (àlies PP valencià) va presentar un recurs de cassació contar la normativa que diu que el català i el valencià són el mateix. I què és un recurs de cassació? Doncs un recurs que es presenta davant d'un tribunal per denunciar que hi ha certes normes, lleis, ordres, decrets... que van en contra de la jurisdicció de l'Estat en què es desenvolupen. És a dir, que van venir els senyors del PP a picar a la porta del Tribunal a dir-los que no, senyors, que el català i el valencià són dues llengües diferents, i que Joanot Martorell i Ausiàs March són nostres, nostres i només nostres!

Aquesta paranoia lingüística que mostren no és més que el resultat d'una graaaaaaaaaaan incultura (i de moltes ganes de donar pel sac)!

FICCIÓ BIOGRÀFICA

Sembla mentida com de ràpid es pot instal·lar en la vida d'algú , d'una família, un fet que et trasbalsa el cos, el pensament i l'ànima. El pare és a l'hospital i em sento estranya.

La relació amb el pare sempre ha estat dolenta. Molt dolenta. Malauradament per la nena que vaig ser, no vaig rebre cap atenció, cap carícia que em mostrés que m'estimava, cap gest que m'indiqués que comptava amb el seu vistiplau, cap consell que m'ajudés a guiar-me pel difícil camí de la creixença, de nena a adolescent, d'adolescent a jove, de jove a dona, cap vesprada compartida de complicitats i històries, cap felicitació, molt bé, filla meva, me n'alegro tant!, cap celebració amb l'alegria al cor de veure que tot rutlla, que ens van bé les coses, que trobo el camí, pare, i sóc feliç amb la vida que m'estic contruint. 

La meva relació amb el meu pare és plena de frases amb cap, mai, enlloc, ningú, res... I silencis. Molts silencis.

Ara que està malalt a l'hospital, amb ensurts dia sí dia també, no puc evitar de mirar enrere, ben enrere i no tant, i de veure que ho ha fet realment malament. Em va portar al món i pensava que, amb un plat a taula, abric i cobrint les necessitats d'estudi que es marcaven fora de casa ja n'hi havia prou. 

Doncs ara es deu adonar que no és així. El miro i a dins tinc un sentiment contradictori: estic trista o és el trasbals familiar?, me l'estimo o és només l'estima d'haver viscut junts sota el mateix sostre gairebé 25 anys?, per què sóc incapaç de vessar una llàgrima?, ploraré quan no hi sigui o sentiré alleugeriment en dir adéu?

No sé si mai podré respondre a tot això. Només sé que ara el pare és a l'hospital i em sento estranya.

COSES PER FER I ALGUNES TORTURES

Avui he anat a la feina: és el meu primer dia després d'unes vacances llaaaaargues (tres setmanes i escaig) i plaents. Pensava que la tornada seria pitjor, però estic prou engrescada. (Ja veurem com acabo a les 5 de la tarda...)

Tot i això, remarqueu que he dit que "avui he anat a la feina" i no al treball. N'hi ha molts que confonen aquests dos mots en aquesta frase. En català del Principat (en desconec l'ús exacte als altres dialectes), per referir-se al 'treball que hom fa per obligació, en què hom s'ocupa, amb què hom es guanya la vida' i, per extensió, al lloc on el desenvolupem, en diem feina. (Com veieu en la mateixa definició, la línia que diferencia l'àmbit d'aplicació d'aquestes paraules és força difusa.)

Ara ja s'ha perdut el significat originari de feina i treball, però es poden deduir moltes coses si estirem del fil de l'etimologia. Segons el diccionari, feina ve del català antic faena (un mot que encara es fa servir en valencià) i aquest, inicialment del llatí, concretament del neutre plural del participi de futur passiu (!) del verb facere, és a dir, facenda: 'coses que han de ser fetes'. 

Quant a treball, prové del llatí vulgar tripalium, que és una espècie d'instrument de tortura format per tres pals (tres + palus; el podeu veure al dibuix de sota). Com que a la feina es feia servir una eina semblant, es va barrejar la idea de treballar i de ser torturat. De tot plegat, segons el diccionari, la idea i l'esforç de treballar van quedar contaminats pejorativament per aquesta relació.

Les llengües romàniques es divideixen segons si fan servir el derivat de tripalium o altres mots. Fixeu-vos: travail, en francès; trabajo, en castellà; trabalho, en portuguès; trabalh, en occità; lavoro, en italià...

M'alegra saber que, almenys originàriament, la feina no es considerava una tortura. Per a molts, això ja són figues d'un altre paner!

VACANCES

Vacances és el plural de vacança, és a dir, la 'cessació, suspensió, temporal d'una activitat', segons diu el GDLC. Com que són mots de la mateixa família, vacances, vacança i vacant en comparteixen l'origen: el verb vacar ('no estar ocupats un càrrec, una plaça, una dignitat, etc.'). Així doncs, quan anem de vacances, deixem d'ocupar el nostre quefer diari (sigui remunerat o no).

 

Doncs bé, sembla que la meva "activitat vacant" s'acaba a poc a poc i caldrà que aviat torni a la feina (que, segons vaig prometre i prometre, no serà compartint feina fixa i autònoma, sinó que continuaré simultanejant feina fixa i la docència. Aix, vaig rebre una oferta d'última hora i no m'hi vaig saber estar!).

 

Tot i que suposadament tornar a la feina hauria de ser una bona notícia, enguany no m'hi trobo amb gaires ànims. Ja sé que això es pot atribuir a la síndrome postvacacional, que en diuen. Però el que em fa barrinar de valent és que jo cada any m'hi he reincorporat amb moltíssimes ganes. I ara no és el cas.

Com ho porteu, vosaltres? Feu la ronsa o esteu prou il·lusionats de tornar-hi?

VACANCES IMPROVISADES

SOS! SOS! Envio un missatge de socors urgent a la blogosfera! Dilluns marxo de vacances a l'estranger i no tinc res organitzat! Ooooooh, déu meu!

El cas és que havíem de sortir la setmana del 20 d'agost, en cotxe, xino-xano, cap a les Europes: dubtàvem entre la vall del Loira i el sud de Suïssa. I ara, de cop i volta, paf!, canvi de plans en dos dies i empescat on aniràs i què faràs durant una setmana!

Estic buscant per totes les biblioteques de la zona (Penedès i Baix Llobregat) i les guies Lonely Planet estan toooootes prestades (la resta no m'interessen gaire: acostumen a ser de l'any de la picor, la meitat de les coses ja no funcionen o no existeixen i, de retruc, t'expliquen estupideses que no vénen al cas). Quin drama! Què passa? Que potser tothom ha decidit marxar a França i a Suïssa precisament aquest estiu?!!

Algú hi ha estat? Em podríeu donar un cop de mà?*

*S'accepten propostes, parers, consells, suggeriments, prohibicions, trucs, opinions, recomanacions, judicis... Qualsevol cosa serà benvinguda. Gràcies per avançat!

PERIODISME, IMATGES I PARAULES

Ja ho diuen, ja, que una imatge val més que mil paraules.

Però si la imatge, a més, conté paraules de boca d'alguns "senyors" que van enganyar a una gran part de la població, això ja no té preu. Sort en tenim d'alguns comunicadors (professionals o amateurs) i moltíssims particulars que dominen la informàtica i el tractament de la informació, que es preocupen per rescatar aquestes declaracions que formen part ja de la història d'aquest país.

Passeu, mireu i escolteu:

Tenint constància fefaent de tot plegat, com és que no hi ha cap mitjà de comunicació "oficial" que ho denunciï? Com és que hem de recórrer a d'altres fonts paral·leles per tocar de peus a terra? És que no ens podem refiar dels mitjans que tenim? Em fa ràbia pagar uns calés per a uns suposats professionals de la informació que no són més que uns sicaris a sou dels polítics. Ecs, quin fàstic!

ESTIU, RECORDS I LECTURES VARIADES

Arran d'un article a l'ara.cat, en què per només 10 euros (no arriba) t'ofereixen un llibre cada cap de setmana durant un mes, m'han vingut al cap les lectures estiuenques que he fet.

A casa dels pares no teníem gaire per gastar (amb quatre fills i poc a la butxaca, no vam anar mai de vacances) i, per descomptat, a diferència de molts companys de classe, no em premiaven els finals de cursos per haver-ho aprovat tot (i això que treia molt bones notes!).

Ara bé, la mare ha sigut sempre molt llesta i l'únic caprici que em permetia durant l'estiu era que llegís el que volgués. I, per a això, sí que hi havia via lliure per gastar! De manera que les vacances d'estiu s'omplien de lectures variades per passar els mesos de calor.

Anar a la llibreria els divendres al matí, acompanyada de la mare, que anava a la plaça, i remenar les prestatgeries de dalt a baix o anar amb un títol al cap i sortir de la botiga amb el volum a les mans és un dels records més dolços que guardo de la meva infantesa i joventut. Ara mateix, dels tresors que m'enduia de la llibreria, recordo especialment Els fills del bufador de vidre, de Maria Gripe, o la saga de J. R. Tolkien (Silmarilion inclòs!).

Amb el temps, aquell caprici que em permetia la mare als estius es va convertir en un costum al llarg de l'any que m'ha acompanyat fins avui i que, he de reconèixer, no puc abandonar per res del món. Gràcies, mama!

Suposo que tots heu fet lectures estiuenques (infantils, juvenils o adultes) que us han marcat. En recordeu algun amb especial carinyo?  

PAU I ESPIFIADES

Segons un article del diari ara.cat, el 95,21% dels alumnes que es van presentar a les PAU han aprovat. A més, es veu que el percentatge és un xic superior a l'any passat. Aquest ball de xifres ens pot fer pensar "ui, que bé, quin percentatge tan alt!", "ui, com en saben!", "ui, que ben preparats que accedeixen a la universitat!"... Res més enllà de tot això!

I és que, segons diu l'article, la mitjana dels aprovats va del 5,5 al 6,5. Això pot significar dues coses:

1. Que l'alumne treu bones notes en algunes matèries i en suspèn d'altres (de forma que la mitjana se li compensa).

2. Que l'alumne és d'aprovat raspat o de bé.

Si és el primer cas i la matèria amb bona nota correspon a l'especialitat de l'alumne, chapeau! Si és el segon, pot repercutir moltíssim en la carrera que esculli i en el seguiment i els resultats a classe. (I això us ho dic per experiència pròpia.)

A part dels resultats en cada matèria, m'agradaria ressaltar el fet que aquest aprovat no correspon a entregar un text óptim, sinó que només ha de respondre al que demana l'enunciat. Què vull dir amb això? Doncs que, si lliuren un text que respon correctament a la pregunta, però és farcit d'errades gramaticals (ortogràfiques, sintàctiques, etc.) i presenta  una disposició del text defectuosa (apartats, marges, paràgrafs, connectors, etc.): aprovat!

No sé com deu anar la cosa a les carreres de Ciències. Però, pel que fa a les d'Humanitats i Socials, tret d'alguns pocs casos que van sobre rodes, la resta d'alumnes s'expressa (tant oralment com per escrit) amb força dificultats. Per posar-vos un exemple extrem, fa una setmana vaig haver de revisar una prova en què un alumne corregia "erem" per "hérem".

Sí, ja sé que hem de mirar enrere, i que sempre ha passat això, i que quan estudiàvem no tothom ho feia tan bé com voldríem, i que ara els joves amb els sms no practiquen, i que es llegeix poc, i que després t'espaviles, i que..., i que...  Sí, ja tinc en compte els "i que...", però és que estem parlant de gent que estudia des dels 3 anys, que han fet estudis secundaris, que s'expressen amb la punta del dit gros del peu i que, tot i així, accedeixen a la universitat!

(llarg silenci per reflexionar)

Davant d'això, només puc preguntar-me: són adients els criteris que es fan servir  per evaluar els nostres alumnes?

ULLERES FUTURISTES

Us avanço un altre dels aspectes tractats durant el curs de màrqueting de què us parlava l'altre dia. El punt final de les jornades va acabar deixant la porta oberta a l'evolució de la web 3.0, és a dir, la relacionada amb les aplicacions mòbils.

I és que es veu que d'aquí a poc anirem tots amb ulleres i veurem el món com ens proposen els grans gegants tecnològics com Nokia o Google. (Si premeu aquí, podreu veure la proposta del primer i, si ho feu aquí, la del segon.)

La veritat és que fa una mica de por, perquè suposarà estar tot el día localitzable, no només per als de casa, sinó per a les empreses que controlin tot això. Si realment tot va per aquí, serà un canvi decisiu en la nostra manera de viure. I no sé si m'agradarà... ¿I a vosaltres?