Sembla mentida com de ràpid es pot instal·lar en la vida d'algú , d'una família, un fet que et trasbalsa el cos, el pensament i l'ànima. El pare és a l'hospital i em sento estranya.
La relació amb el pare sempre ha estat dolenta. Molt dolenta. Malauradament per la nena que vaig ser, no vaig rebre cap atenció, cap carícia que em mostrés que m'estimava, cap gest que m'indiqués que comptava amb el seu vistiplau, cap consell que m'ajudés a guiar-me pel difícil camí de la creixença, de nena a adolescent, d'adolescent a jove, de jove a dona, cap vesprada compartida de complicitats i històries, cap felicitació, molt bé, filla meva, me n'alegro tant!, cap celebració amb l'alegria al cor de veure que tot rutlla, que ens van bé les coses, que trobo el camí, pare, i sóc feliç amb la vida que m'estic contruint.
La meva relació amb el meu pare és plena de frases amb cap, mai, enlloc, ningú, res... I silencis. Molts silencis.
Ara que està malalt a l'hospital, amb ensurts dia sí dia també, no puc evitar de mirar enrere, ben enrere i no tant, i de veure que ho ha fet realment malament. Em va portar al món i pensava que, amb un plat a taula, abric i cobrint les necessitats d'estudi que es marcaven fora de casa ja n'hi havia prou.
Doncs ara es deu adonar que no és així. El miro i a dins tinc un sentiment contradictori: estic trista o és el trasbals familiar?, me l'estimo o és només l'estima d'haver viscut junts sota el mateix sostre gairebé 25 anys?, per què sóc incapaç de vessar una llàgrima?, ploraré quan no hi sigui o sentiré alleugeriment en dir adéu?
No sé si mai podré respondre a tot això. Només sé que ara el pare és a l'hospital i em sento estranya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada