Avui ha estat un d'aquells dies en què una es cansa d'haver d'escalfar la cadira a la feina sense tenir res per fer pel simple fet d'omplir les hores que em toquen.
Ja sé que això és el que té la feina d'assalariat en aquest país. El contracte que vaig firmar en el seu moment ja ho estipulava, això.
Ara bé: no ens enganyarem que és una tocada de co... haver d'estar unes hores davant de l'ordinador sense res per fer, quan altres dies vas de bòlit per poder acabar relativament a l'hora (perquè, evidentment, no et paguen les hores extres).
Bé, encara hem d'aprendre molt dels nostres veïns de dalt!... Aix, quines misèries!
Quanta raó!! Per mi el més lògic seria que treballéssim per objectius... és a dir, això ha d'estar acabat tal dia (òbviament calculat amb seny, no calculant que hagis de fer 12 hores al dia) i cadascú que es distribueixi les hores com vulgui/pugui. Que avui tinc metge? Doncs, perdo 2 hores al matí i ja plegaré més tard al vespre i potser demà també, per acabar-ho de compensar. Que avui estic cansada perquè no he dormit bé? Doncs, faig alguna horeta de menys, ja ho compensaré demà. Mentre la feina estigui feta quan ha d'estar... quina mania a fer-nos estar hores i hores allà de braços plegats!
ResponEliminaJa sé que això amb moltes feines no és possible, però n'hi ha tantes altres que podrien funcionar així i no ho fan!!
Aquest mètode d'escalfar cadires és un sistema prehistòric i improductiu.
ResponEliminaSi no tens ningú que et vigili (com és el meu cas), fas la feina a bon ritme i, després, aprofites per a "altres activitats" més entretingudes que mirar el mateix document vint vegades fent veure que treballes.
Si tens algú a sobre constantment, vas leeeeeeent, per allargar l'activitat fins a l'hora de marxar.
Un frau laboral en tota regla (però firmat legalment al contracte, és clar!)